La xarxa de farmàcies, una infraestructura essencial de proximitat

Per Antoni Torres, president de la FEFAC de 2013 a 2026.

Recentment, he publicat a ViaEmpresa i al diari Ara dos articles d’opinió en que la xarxa de farmàcies és part i exemple molt notable que pretén demostrar la hipòtesi “la xarxa de farmàcies, una infraestructura essencial de proximitat”.

Quan pensem en les infraestructures essencials d’un país, acostumem a pensar en carreteres, ports, aeroports, xarxes energètiques, telecomunicacions o sistemes de subministrament d’aigua.

Són infraestructures que fan possible la mobilitat, la connexió entre territoris i el funcionament de la societat. Però existeixen altres infraestructures menys visibles que també formen part de la vida quotidiana de les persones i que, sovint, només es fan evidents quan falten.

La xarxa de farmàcies comunitàries n’és una.

Amb més de 22.000 farmàcies distribuïdes pel territori, la farmàcia comunitària constitueix una de les xarxes d’atenció de proximitat més extenses, accessibles i capil·lars del nostre país. Una xarxa que acompanya la ciutadania cada dia de l’any i que forma part de la normalitat de milions de persones.

La seva aportació va molt més enllà de la dispensació de medicaments.

La farmàcia facilita l’accés a la salut, orienta els ciutadans, resol dubtes, detecta situacions de risc, contribueix a l’adherència als tractaments, participa en programes de salut pública i actua com a punt de referència sanitari de proximitat per a moltes persones.

Aquesta funció adquireix una especial rellevància en una societat cada vegada més envellida, amb prevalença més elevada de malalties cròniques i amb necessitats creixents d’acompanyament sanitari.

Però la seva contribució tampoc es limita a l’àmbit de la salut.

La presència d’una farmàcia contribueix a la cohesió territorial, facilita la permanència de serveis essencials als barris i municipis, genera activitat econòmica i ocupació de qualitat, i reforça la capacitat de resposta de les comunitats davant de situacions d’emergència o de crisi.

Ho vam poder comprovar durant la pandèmia. Però també ho observem cada dia quan una farmàcia dona resposta a una necessitat urgent, acompanya una persona vulnerable o garanteix l’accés a un tractament allà on altres recursos són més limitats.

La seva fortalesa resideix precisament en allò que defineix les grans infraestructures: la seva capil·laritat, la seva accessibilitat i la seva capacitat de servei.

Les carreteres connecten territoris. Les telecomunicacions connecten informació. Les xarxes energètiques distribueixen recursos.

La xarxa de farmàcies connecta les persones amb la salut.

Potser per això val la pena incorporar una reflexió al debat públic: si una infraestructura essencial és aquella que resulta imprescindible per garantir el benestar, la seguretat i el funcionament normal de la societat, la xarxa de farmàcies comunitàries reuneix moltes de les característiques que defineixen aquest concepte.

No es tracta de substituir altres infraestructures ni de comparar-ne la importància.

Es tracta de reconèixer que les societats modernes també necessiten infraestructures humanes de proximitat. Xarxes que no només connectin territoris o distribueixin recursos, sinó que connectin persones, generin confiança i garanteixin l’accés als serveis essencials.

La farmàcia comunitària és una d’aquestes infraestructures.

Potser una de les més discretes.

Però també una de les més presents en la vida quotidiana de la ciutadania.