Josep Esteve és farmacèutic d’Agramunt, a Lleida, des de 1984. Va ser un dels membres de la comissió gestora que va fundar la FEFAC, l’any 1990, i ha estat tres vegades president. Ha treballat per desenvolupar el vessant empresarial i professional de les farmàcies de qualsevol punt del territori català.
Vostè va ser un dels farmacèutics que va fundar l’empresarial, l’any 1990, juntament amb Francesc de P. Massana, Antoni Miralles i Andreu Suriol. Com recorda aquells anys?
Amb l’arribada de la democràcia es posà en evidència la necessitat d’una associació de titulars propietaris d’oficina de farmàcia, una patronal amb personalitat jurídica per negociar el conveni laboral amb els treballadors, ja que el col·legi de farmacèutics, per ser un organisme corporatiu, no ho podia fer. El mateix col·legi de farmacèutics, presidit per Francesc Borrell, va prendre la iniciativa per crear les associacions de propietaris d’oficina de farmàcia. L’any 1978 es creava l’Associació de Farmàcies de Barcelona (AFB), després les de Girona, Lleida i Tarragona. Deu anys més tard es van fer els primers passos per a la constitució de l’empresarial, formant-se una comissió gestora per part dels quatre presidents de les provincials: Francesc de P. Massana (Barcelona), Antoni Miralles (Girona), Andreu Suriol (Tarragona) i jo a Lleida.
Al llarg de la història de la FEFAC ha estat president tres vegades. Quins fets destacaria?
Recordo la primera etapa, la dels anys noranta, com una època en la qual vam tenir molts problemes d’incomprensió sectorial i professional. La segona etapa va ser una experiència dolça i agra, sobre tot l’any 2004, que va ser quan ens vam separar de la FEFE (Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles) per discrepàncies referents al conveni col·lectiu. Van ser uns moments complicats. La tercera etapa va ser la dels impagaments, la més difícil que he viscut com a president de l’empresarial, tant en l’àmbit de representació com en l’àmbit personal i particular de la meva farmàcia. Van ser uns anys molt intensos, perquè vam aconseguir el suport del col·lectiu col·legial a l’hora de dur a terme accions conjuntes davant de l’Administració. Va ser l’època de tancament de farmàcies, campanyes de reivindicació amb el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya (CCFC) com la campanya “La farmàcia encén el llum d’alarma”. Consistia a deixar encès el llum durant dia i nit en senyal de protesta. Va ser un moment històric i, socialment, la gent no entenia què passava, no entenia per què un sector tranquil com el de les farmàcies sortís al carrer en contra de l’Administració.
“La FEFAC defensa dels interessos econòmics i laborals de la farmàcia i negocia el conveni col·lectiu”
Què va aportar aquella experiència?
Els anys dels impagaments suposaven un desgast molt important però van servir per unir els farmacèutics des del punt de vista empresarial i professional. Des de la FEFAC crèiem molt en el vessant empresarial i el desenvolupàvem amb activitats, formació, campanyes i publicació d’articles a la premsa. A poc a poc vam anar aconseguint petites fites d’interlocució davant de l’Administració, com per exemple amb el Decret d’Horaris d’Oficines de Farmàcia, amb la Formació Continuada, i vam aconseguir estar representats en el Consell de Direcció de CatSalut.
Què li diria a un farmacèutic que no és soci de la importància de ser-ho?
Ser soci és molt necessari per guanyar força i representativitat. La FEFAC defensa els interessos econòmics i laborals de la farmàcia i negocia el conveni col·lectiu d’oficines de farmàcia, que ens afecta a tots. És important que ens associem perquè el conveni col·lectiu és una eina de treball que permet el desenvolupament del nostre entorn laboral. Potser en aquests moments no tenim més treballadors, però si el dia de demà els contractem, cal tenir el marc definit en funció de les nostres necessitats.
“Ser president és una experiència que recomanaria a tothom, tot i que requereix molta dedicació i t’ha d’agradar l’estratègia i la negociació”
Tornaria a ser president de la FEFAC?
Personalment, he gaudit molt com a president, especialment pel que fa a les relacions humanes. Durant la meva trajectòria a la FEFAC he conegut gent molt diversa, tant en l’àmbit provincial, com en l’autonòmic i el nacional. És una experiència que recomanaria a tothom, tot i que requereix molta dedicació i t’ha d’agradar l’estratègia i la negociació. En resposta a la teva pregunta, crec que sí que ho tornaria a ser.
Com s’imagina el futur de les oficines de farmàcia?
L’imagino diferent. La farmàcia, com a establiment privat d’interès públic, ha de tenir la defensa preparada i adaptada al sistema social que ve. En aquest context, el farmacèutic és imprescindible. Aquest vessant privat, que ens fa ser diferents de la resta de professionals sanitaris, com els metges o les infermeres del sistema públic, ens permet prendre les nostres pròpies decisions i tenir cert marge de maniobra. Crec que hi haurà feina per a les noves generacions de farmacèutics i que treballaran amb millors i noves eines. La del farmacèutic és una professió molt oberta, canviant i tenim molt a fer en el futur. Cal que aprofitem les nostres fortaleses i establim diferents estratègies en funció de la tipologia de farmàcia que som, en quina província estem situats i també en funció de les nostres necessitats, i aquí és on ens ajuda l’empresarial.
REVISTA FEFAC 30 ANYS 1990 – 2020
