El farmacèutic gironí Xavier Tarradas ens explica com recorda els primers anys d’impagaments i com des de l’empresarial es va defensar l’oficina de farmàcia sota una forta tensió entre els companys de professió i l’Administració. Uns anys i un escenari molt dur en el qual la FEFAC va aconseguir fer-se visible com a associació empresarial.
Com recorda la seva presidència?
Com un temps complicat per a les oficines de farmàcia, però a la vegada també un temps de previsibles oportunitats per a aquestes. El farmacèutic era ja conscient, després d’uns anys de problemes, que havia de sortir del seu aïllament professional i que era una necessitat ineludible compartir i participar activament, en la mesura de les possibilitats de cadascun, en les institucions farmacèutiques que lluitaven en defensa de la professió. Era tan important donar suport com la seva possible visió crítica, el que calia era participar.
L’any 2010 van començar els impagaments, com recorda aquells anys?
Les farmàcies vam patir molt i els que estàvem en les institucions farmacèutiques per defensar l’oficina de farmàcia vam patir molta tensió. D’una banda per les lògiques i més que justificades reclamacions dels nostres companys i de l’altra pels representants de l’Administració, que ens exposaven la seva impossibilitat de complir amb el que deia el conveni referent a la liquidació de les facturacions de les oficines de farmàcia. Les nostres actuacions anaven en la línia de fer veure a l’Administració que s’estava comprometent l’actual model de servei farmacèutic amb el qual l’usuari n’estava molt satisfet. Més enllà de recordar-li que ja veníem d’uns antecedents molt perjudicials per a l’oficina de farmàcia amb retallades de preus, de marges i increments en l’aportació de l’oficina de farmàcia en funció de la seva facturació. Com a mal menor es va intentar buscar finançament el màxim de favorable possible per al col·lectiu a través de les entitats bancàries.
“Va ser especialment gratificant que la FEFAC aconseguís visualitzar-se de manera important com a associació empresarial”
Quins esdeveniments importants recorda de la seva presidència?
La campanya “Retallen la teva farmàcia, retallen la teva salut” i “Les farmàcies diem prou” que es van desenvolupar l’any 2010 amb el suport de sindicats, associacions d’auxiliars, associacions empresarials, cambres de comerç, etc. i que van culminar amb una convocatòria a Barcelona que va reunir més de 400 farmacèutics de Catalunya. La negociació dels convenis col·lectius, el primer un conveni a escala nacional del qual ens vam desvincular en la seva negociació perquè havíem començat ja a negociar amb l’Administració catalana i amb els sindicats un conveni d’àmbit català, concretament de les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, perquè Barcelona ja tenia el seu propi. Aquest conveni és ja una realitat des de l’any 2013, però en aquell moment va ser molt conflictiu en la relació amb les associacions empresarials espanyoles i va ser causa inicial de la desvinculació de FENOFAR, associació nacional a la qual estàvem associats. Altres van ser les diferents negociacions conjuntament amb els col·legis de farmacèutics amb l’Administració sanitària catalana més enllà dels temes econòmics, com poden ser la cartera de serveis per incloure l’oficina de farmàcia com agent actiu en temes de promoció de la salut. A nivell més global, és important el paper de l’empresarial farmacèutica catalana en facilitar als seus associats serveis necessaris i logístics per l’oficina de farmàcia, buscant la comoditat, l’economia i, sobretot, la garantia de serveis prèviament valorats per la FEFAC.
Quin fet destacaria de tots els que va viure com a president de la FEFAC?
Més que fets concrets, m’agradaria destacar que va ser especialment gratificant que la FEFAC aconseguís visualitzar-se de manera important com associació empresarial en els escenaris on es tractaven i prenien decisions sobre el nostre col·lectiu, tant des del punt de vista professional com econòmic, perquè els dos són difícilment desvinculables. A alguns llocs anàvem de manera individual i a d’altres en coordinació i complicitat amb els col·legis de farmacèutics. Això no vol dir que, de vegades, poguessin haver-hi discrepàncies, i cadascú defensés legítimament les seves postures, però era en aquests moments on es demostrava la maduresa en favor de la defensa del col·lectiu.
Recorda alguna anècdota?
Recordo que al principi la FEFAC era considerada com la part més bel·ligerant del col·lectiu i això es notava en certs entorns en els quals no era fàcil que aconseguíssim participar i, ni tan sols, aconseguir trobades com a representants dels farmacèutics amb oficina de farmàcia. En aquest sentit recordo una reunió amb un representant de l’Administració. Sobre la taula vam veure un document amb una sèrie de dades relativament pormenoritzades del que era la FEFAC, amb algunes valoracions sobre aquesta, i dades personals i professionals d’alguns dels seus membres.
Quina reflexió compartiria amb els companys farmacèutics?
La meva reflexió aniria en la línia que tots fóssim molt conscients que l’oficina de farmàcia té un vessant professional indiscutible i que és la nostra raó de ser, i per tant cal que contínuament ens anem formant i ens anem actualitzant. Però també és indiscutible que el futur i la sostenibilitat de la mateixa passa per una bona gestió econòmica de l’oficina de farmàcia i que aquesta es gestioni com a empresa d’una manera rigorosa, i per això també cal formar-nos i actualitzar-nos en aquest aspecte, perquè com es diria col·loquialment a l’oficina de farmàcia “cal afinar molt bé el llapis”.
Què diria a aquells farmacèutics que encara no són socis de l’empresarial?
Per enfortir la nostra professió en una societat a on els escenaris canvien contínuament i on no es poden perdre oportunitats, perquè després ja no hi som a temps, és imprescindible tenir associacions fortes per estar present i ser decisives en aquelles taules on es prenen les decisions. I això passa perquè aquestes associacions puguin demostrar la seva legitimitat tenint un percentatge molt important d’associats.